Redacció de Català

Una mosca mascota

Quan jo tenia deu anys era un nen petit.

Un dia em vaig despertar al matí, era un dia especial perquè anava a Port Aventura amb la classe.

Ben llest i arribat a l'escola, se'ns va presentar el professor dient que s'havia cancel·lat per la pluja que queia a Tarragona. Jo, trist com un xinés amb els ulls rodons, vaig tornar cap a casa.

No vaig voler sortir en tot el dia, fins quan de sobte una mosca d'un negre fosc se'm va parar a sobre el nas. Vaig tenir un fàstic que vaig arribar a ventar petades a la mosca. No marxava. Al cap de 2 minuts feixucs de intentar-me la treure del damunt em vaig rendir. Ella, de cop, va començar a volar, després d'un petit vol va tornar a posar-se sobre meu.

Després de tot això vaig pensar que era una mosca especial, que jo li agradava. Havia d'intentar domesticar-la

Van passar els dies i jo no la tocava, venia amb mi, però no li feia res.

Al cap d'una setmana vaig intentar agafar-la. Es va deixar. La tenia a la mà, quieta, de cop, i no sé perquè, se'm va acudir tancar-la dins els meus punys i tirar-la ben lluny. Ho vaig fer. Ella va tirar endavant per la meva força, però va tornar cap a mi. Aquell moment vaig veure que tenia un lligam amb mi, molt especial.

Anaven passant els mesos i ella venia amb mi. Li donava aigua. Bé, li deixava una tapa de “tupper” plena d'aigua i ella se la bevia a la nit. De menjar no sé què menjava, no l'havia vist mai menjar.

Jo me l'emportava al cole, a entreno de futbol, a mecanografia, a anglès, a piano...

Érem inseparables.

Un dia vam anar a fer una excursió amb bicicleta amb els meus cosins. La mosca també em va acompanyar tot el temps, ajaguda sobre la meva espatlla dreta. De cop, hem va venir una sensació d'estar perdut, de seguir un camí que no existeix. M'havia perdut. M'havien dit molts cops que si hem perdia em quedés quiet a un lloc, que ja s'adonarien de la desaparició i tornarien, però, jo, el nen més intel·ligent del món, vaig començar a córrer amunt i avall del bosc. Cada cop estava més perdut. En un moment inesperat, la mosca se'm va posar a sobre del nas i de seguida vaig notar que ella em volia guiar fins els meus familiars.

La vaig seguir, ara dreta, ara esquerra, ara tot recte, fins que vaig arribar a veure el meu oncle que em cridava. Em va abraçar i van arribar tots els altres que m'estaven buscant.

La mosca m'havia salvat!

En tornar a casa vam sopar i els hi vaig explicar tota la història als meus pares i a la meva germana gran. No s'ho creien. I jo els hi intentava ensenyar la mosca, però quan la buscava ella se n'anava a voltar per la casa. Només venia amb mi quan no la volia ensenyar a tothom.

Al cap exactament de 4 mesos, aquella mosca, em va deixar sol en la societat. No vaig sortir de casa durant una setmana, vaig faltar a escola, a entreno, a piano, a anglès...

Vaig arribar a 40 graus de febre. Ningú sabia que m'havia passat, ni els metges.

El dilluns de la següent setmana vaig tornar a agafar la meva rutina fins que em vaig oblidar de la mosca.

Ara m'hi has fet pensar en veure aquesta mosca fastigosa d'aquí dalt. Canviant de tema, demà anem a veure el Barça, no Martí? Juga contra el Sevilla veritat?

--Andreu Castellà Batllori--